Unitat del Neurodesenvolupament

El TDAH és un trastorn àmpliament conegut i estudiat, tot i que encara l’acompanyen un seguit de prejudicis i estereotips. Sovint es pensa que el TDAH es caracteritza només per l’excés de moviment i que ara hi ha un excés de casos diagnosticats. En canvi, les evidències científiques alerten que encara hi ha molts nens, nenes i joves que no es detecten adequadament i queden sense atenció i sense rebre les ajudes necessàries, especialment en els casos que no cursen amb hiperactivitat.

El TDAH és un trastorn d’origen neurobiològic que afecta la maduresa de les estructures cerebrals responsables del desenvolupament de les funcions executives. Això suposa que es desenvolupen d’una forma més lenta aspectes com la capacitat d’atenció i la de centrar-se i mantenir la concentració en aspectes pels quals no s’està motivat; la capacitat de la gestió del temps; la de saber planificar-se i organitzar-se; la capacitat de pensar en les conseqüències de la seva conducta a mig termini; la capacitat d’autoregulació emocional, etc. Per això es mostren com a infants i adolescents més petits o immadurs que necessiten d’una supervisió més gran. Implica una afectació dels resultats acadèmics i dificultats en el maneig d’aquests infants i joves en l’entorn familiar i escolar.

Afortunadament, disposem de tractaments multimodals avalats per molts estudis científics que en demostren l’eficàcia. Aquests tractaments, en moltes ocasions, consisteixen només en un suport psicopedagògic especialitzat en coordinació amb els centres escolars i una bona intervenció psicològica d’orientació cognitivoconductual. Així aconseguim una millora significativa, evitem el fracàs escolar, l’afectació de l’autoestima, el malestar emocional; alhora, milloren les relacions socials i l’ambient familiar. Només en els casos més severs cal afegir tractament farmacològic: fàrmacs que també han demostrat l’eficàcia i seguretat sempre que siguin prescrits i supervisats per un bon psiquiatra infantojuvenil.

La Fundació Institut de Psicologia, que té una llarga experiència en el tractament de les persones amb TDAH, té un equip de professionals especialitzats acostumats a ajudar amb afecte i professionalitat aquests nens, nenes, adolescents i famílies, acompanyant-los i vetllant per minimitzar les conseqüències d’aquest trastorn.

Els Trastorns Específics de l’Aprenentatge són disfuncions neurològiques específiques que comporten una falta d’habilitat per a un o més aprenentatges en infants amb una capacitat intel·lectual dins de la normalitat. Aquestes dificultats repercuteixen en el rendiment escolar. Són alumnes que fan més faltes d’ortografia, llegeixen més a poc a poc, sembla que s’inventin paraules quan llegeixen, els costa estructurar textos escrits o tenen dificultats en el càlcul i la resolució de problemes.

Aquests trastorns afecten entre el 5% i el 15% de la població i són una de les causes més freqüents de fracàs escolar. Sovint, els infants que tenen un Trastorn Específic de l’Aprenentatge, i no es diagnostiquen o no es tracten adequadament, entren en una espiral de baix rendiment acadèmic, descoratjament, desmotivació, baixa autoestima i trastorns afectius i d’ansietat secundaris.

Algunes pistes que ens poden fer sospitar que hi ha un trastorn de l’aprenentatge són:
-Baix rendiment acadèmic.
-Dificultats en una àrea específica d’aprenentatge.
-Desmotivació pels aprenentatges escolars.
-No voler anar a l’escola de forma sistemàtica.
-Alteracions conductuals.

El tractament eficaç d’aquests trastorns és un procés de reeducació o suport psicopedagògic amb tècniques específiques individualitzades que ha d’iniciar-se tan aviat com sigui possible. Aquesta intervenció l’han de realitzar professionals especialitzats, va més enllà d’una classe particular o de reforç escolar i requereix de formació específica en aquests trastorns. El tractament ha d’incloure:
-Suport psicopedagògic o reeducacions psicopedagògiques per a millorar el seu rendiment i adaptació escolar, potenciant l’adquisició d’estratègies d’aprenentatge i tècniques d’estudi. Així es fomenten actituds positives, hàbits de treball i s’ajuda a compensar les dificultats que presenten.
-Assessorament i pautes a la família. El professional de referència acompanya les famílies oferint-los pautes i eines encaminades a la millora de l’adquisició dels aprenentatges i els hàbits d’estudi.
-Treball coordinat amb l’escola mitjançant assessorament i ajuda al professorat perquè facin adaptacions a l’aula i ajudin l’alumne a augmentar les possibilitats d’èxit i disminuir les de fracàs.
-Consulta i seguiment psicològic. Quan coexisteixen problemes emocionals, socials o familiars, un professional ajudarà els infants i joves a treballar les dificultats coordinant-se amb el/la professional de referència que realitza la reeducació, així com amb família i mestres, oferint un suport individualitzat.

A la Fundació Institut de Psicologia disposem de professionals que es poden desplaçar a les escoles per realitzar la reeducació psicopedagògica dins l’escola o fer-la a les instal·lacions de la Fundació.

El TEA és un trastorn del neurodesenvolupament d’origen neurobiològic i d’inici en la infància, que afecta el desenvolupament de la comunicació social de les persones, així com la seva conducta, amb la presència de comportaments i interessos repetitius i restringits i, en ocasions, alteracions sensorials.

És un trastorn complex i altament heterogeni, tant per l’etiologia com per la manifestació dels símptomes i la seva evolució. El TEA no l’origina una única causa. Es tracta d’un trastorn multicausal, els diversos factors afavoridors del qual són encara desconeguts. Actualment sabem que hi ha factors genètics, que expliquen una incidència més gran en algunes famílies. També hi ha factors ambientals, que actuen com a factors de risc, i que en propicien l’aparició.

La identificació precoç dels símptomes és essencial. És clau intervenir en els moments de màxima plasticitat cerebral per implementar els tractaments psicoeducatius que han demostrat una eficàcia més gran. Cal intervenir en la comunicació, valorar la conveniència de sistemes augmentatius i alternatius de la comunicació, incrementar la flexibilitat, atendre les alteracions sensorials, intervenir en la conducta i garantir entorns amigables que, en tots els àmbits de la vida, els ajudin a tenir una adaptació i a millorar la qualitat de vida.

Per poder realitzar el diagnòstic fiable dels TEA s’han d’aplicar entrevistes semiestructurades i escales d’observació, com el ADI-R i l’ADOS-2. De manera complementària s’ha de valorar la capacitat intel·lectual, el desenvolupament del llenguatge, la conducta adaptativa, la possible coexistència amb altres trastorns i, així, poder fer l’anàlisi funcional de les dificultats presents per establir el grau de suport que requereixen i dissenyar una intervenció altament individualitzada i personalitzada per a la persona i per a la família. No hi ha dos pacients amb TEA iguals, tampoc no ho són els entorns i les famílies. Encara que la individualització dels tractaments sempre és clau, en l’autisme és fonamental. L’aspecte comú a totes les famílies que han d’afrontar un diagnòstic de l’espectre de l’autisme és que necessiten professionals empàtics i propers, disposats a dedicar tot el temps que calgui a afavorir la comprensió de les característiques dels seus fills i filles i a acompanyar-los amb calidesa i rigor en la implementació d’estratègies i recursos per millorar la qualitat de vida de les famílies i els fills i filles afectats.

D’aquí la importància de garantir que els professionals que avaluen i intervenen amb persones amb autisme siguin psicòlegs i psiquiatres especialitzats en aquest àmbit, amb les acreditacions corresponents, per poder administrar aquestes entrevistes i aplicar els tractaments més adequats a cada cas.

La Fundació Institut de Psicologia compta amb aquests professionals que amb calidesa, empatia i un elevat nivell d’especialització valoren cada cas concret per dissenyar la intervenció a mida adaptada a les vostres necessitats concretes i afavoridora del desenvolupament del vostre/a fill/a.

És una afecció present abans dels 18 anys que inclou un funcionament intel·lectual general per sota de la mitjana en comparació al seu grup normatiu i una manca de les habilitats adaptatives necessàries per a la vida diària.
La discapacitat intel·lectual afecta entre l’1% i el 3% de la població. Hi ha moltes causes de discapacitat intel·lectual, però els metges només troben una raó específica en el 25% dels casos.

Els factors de risc estan relacionats amb les causes. Les causes de la discapacitat intel·lectual poden incloure:
-Infeccions presents en néixer o després del naixement.
-Anomalies cromosòmiques.
-Factors ambientals.
-Alteracions metabòliques com hiperbilirubinèmia o nivells molt alts de bilirubina en els nadons.
-Aspectes nutricionals com, per exemple, la desnutrició.
-Exposició a tòxics com l’exposició intrauterina a l’alcohol, la cocaïna, les amfetamines i altres drogues.
-Traumatismes abans i després del naixement.
-Inexplicables quan els metges desconeixen la raó de la discapacitat intel·lectual.

Tot i que les característiques de les persones amb discapacitat són molt variables, existeixen alguns senyals d’alarma que poden alertar per consultar a un especialista:
-Dificultats per aconseguir les principals fites del desenvolupament. Per exemple, poden trigar més temps que altres nens a aconseguir seure, gatejar, caminar o parlar, entre d’altres.
-Problemes d’atenció i memòria.
-Dificultats d’aprenentatge, de pensament lògic i de resolució de problemes.
-Complicacions per comprendre les regles socials i relacionar-se amb els altres.
-Dificultats d’autonomia: higiene, seguir consignes, hàbits diaris…

Per poder realitzar una bona intervenció és imprescindible que hi hagi una avaluació prèvia i determinar-ne les dificultats per plantejar els objectius amb que cal treballar en diferents àrees; per exemple, el llenguatge, el desenvolupament motriu o la capacitat de relació. L’objectiu principal davant casos de discapacitat és aconseguir que la persona que la pateix s’integri en la societat de forma tan òptima com sigui possible, assistint a l’escola, formant-se, aconseguint ampliar les relacions socials i acompanyant-lo durant la transició a la vida adulta. Així mateix, cal vetllar per afavorir-ne la qualitat de vida realitzant programes d’atenció centrats en la persona.